Xavi Narro | “Rodamón”, primer capítol

RODAMÓN

Una volta al món amb bici

Xavi Narro

—Si no trobem un lloc per dormir, morirem.

Estava exagerant. Era improbable que aquell fos el nostre darrer dia. En cas d’emergència, potser podríem aturar un cotxe o fer servir el telèfon. Però ja coneixia prou bé els meus dos companys, i a mi mateix, per saber que només recorreríem a aquestes opcions quan ens topéssim de cara amb els límits: els límits de la resistència, del dolor, de la supervivència.

Els Marshall van estudiar el meu rostre buscant-hi senyals d’ironia, però els seus incipients somriures es van glaçar en detectar un reflex de por als meus ulls, suposo. Més tard riuríem del meu dramatisme, però ara no teníem temps: tot i que encara ens quedava una hora de sol, l’aigua que dúiem a les ampolles començava a congelar-se.

—No estic exagerant, morirem.

Un pas subterrani que va servir de refugi als germans Marshall i a en Xavi Narro durant la travessia del Gobi

D’acord, no temia la mort, però sí el patiment que ens esperava aquella nit si no podíem refugiar-nos sota sostre abans que es fes fosc. Pocs dies enrere, al sud d’Urumchi, la temperatura havia caigut fins als ─15 ºC. Per sort, vam poder trobar un hotel, però, després de discutir amb la policia durant tres hores, ens en van fer fora perquè no tenia permís per allotjar estrangers. Quan érem al carrer tremolant una altra vegada, els agents van manar-nos que deixéssim de protestar. En silenci, ens van guiar cap a la porta de darrere de l’edifici, perquè, allunyats de la mirada curiosa dels altres hostes, ens tanquéssim en una habitació per passar-hi la nit sense que ningú no ens descobrís. Coses de la Xina.

En canvi, en aquesta ocasió, semblava que ens tocaria dormir al ras. Ens trobàvem a Xinjiang, entre les ciutats-oasi de Shanshan i Kumul, just a la confluència del Taklamakan i el Gobi. Es tractava del punt del planeta més allunyat de l’oceà, castigat per un dels climes més extrems del món. Segons el mapa, encara quedaven dies perquè arribéssim a una població, però, de vegades, la carretera ens oferia sorpreses, com una caseta de tova o una àrea de servei.

Així doncs, vam continuar pedalant a través de la plana rocosa. No parlàvem, tan sols observàvem com les nostres ombres es feien cada cop més llargues, apuntant cap endavant, cap a la promesa d’una terra més càlida. Quan el sol pràcticament fregava l’horitzó, en Stu va començar a posar-se nerviós.

—Jo dic que tallem el filferro de la tanca, sortim de l’autopista i acampem aquí mateix —va proposar.

Però en Chris, igual que jo, era sempre partidari d’allargar les jornades fins al màxim, potser per sortir com abans millor d’aquell desert.

—Jo continuaria una mica més, encara tenim deu minuts ben bons de llum i ens queden només tres quilòmetres per assolir els cent —va ser el seu suggeriment—. Xavi, tu decideixes.

Vaig provar de fer un glop d’aigua mentre m’ho pensava, però la meva ampolla era ja un sòlid bloc de gel. Em vaig posar a tremolar, en part pel fred. Si sortíem de la carretera com aconsellava en Stu, podríem amagar-nos rere un petit desnivell. El problema era que el terreny consistia en una extensió de roques ingent i no semblava factible plantar-hi les tendes. Ara bé, al llarg de l’etapa havia observat uns passos subterranis estrets, que, de tant en tant, creuaven l’autopista per sota fent la funció de drenatge, en cas que baixés una avinguda d’aigua de les muntanyes del Tian Shan. Podien servir d’hotel.

—Tirem una mica més —vaig desempatar.

Amb la claror del crepuscle, vam continuar avançant entre les ombres de l’erm, els cims nevats a la nostra esquerra. En uigur, aquells pics inhòspits rebien el nom de Tangri Tagh, «muntanyes dels Esperits», però no calia creure en fantasmes perquè fessin por.

En Stu es va emocionar en albirar un d’aquells passos subterranis a la distància. Malgrat que havíem pedalat tot el dia i estàvem exhausts, vam accelerar el ritme per a l’esprint final. Ens vam aturar a la cuneta de l’autopista i el jove dels germans Marshall va baixar a inspeccionar l’habitació. En Chris i jo vam esperar sense dir res, incapaços de controlar la tremolor que ens dominava instantàniament quan deixàvem de moure’ns. Al cap d’un minut, l’explorador va tornar amb una expressió tètrica.

—És massa baix, no hi cabrem —ens va comunicar amb un fil de veu.

Silenciosament i gairebé a les fosques, vam muntar a les bicis de nou i vam continuar endavant, com sempre. Aviat vam descobrir un altre pas subterrani, però, aquest cop, ho vam celebrar amb més prudència. En Chris es va encarregar de donar-hi un cop d’ull i també va tornar decebut.

—És ple de merda.

De tant en tant, algun camioner devia fer servir aquells túnels per no haver de cagar a la intempèrie. Les condicions climàtiques s’encarregaven de conservar la seva obra per a la posteritat, o almenys fins que tornés l’estiu amb les seves temperatures també extremes, en aquell cas, tòrrides. Tot i que l’autopista estava deserta, vam engegar els llums abans de posar-nos en marxa novament.

El tercer pas el vam rebre amb un gran escepticisme. Aquest cop em tocava a mi arrossegar-me per sota de la tanca de filferro espinós per tal d’accedir al drenatge. Després d’una breu inspecció, vaig tornar a la superfície. En Chris i en Stu provaven de dissimular l’esperança, ja que la teníem prohibida, però era fàcil adonar-se que difícilment podrien suportar una nova decepció. De totes maneres, vaig mantenir la cara de pòquer durant uns segons per fer-los patir. Llavors els vaig donar la bona notícia.

—És baix, però hi cabrem; i hi ha merda, però no gaire —vaig informar, percebent clarament l’alleujament a l’expressió dels meus amics—. Li concedeixo tres estrelles.

Tan sols havíem avançat 99 quilòmetres, però no podíem fer ni una pedalada més i ja era negra nit. Vam esgotar les forces que ens restaven tallant la tanca amb unes tenalles per poder baixar les bicis pel talús i fins al túnel. Lluitant contra les convulsions, vam xutar els excrements congelats cap a fora, vam canviar-nos la roba, i vam instal·lar-nos amb la llum de les llanternes. Com que no podíem clavar les tendes sobre el terra de formigó, les vam desplegar i les vam col·locar sobre les bicis per bloquejar les entrades, vam estendre els aïllants ben junts, i ens vam ficar dins els sacs amb tot l’abric que dúiem a les alforges.

Al cap d’una estona vam deixar de tremolar i ens vam posar a sopar. Pa, ous durs i unes salsitxes crues tan dolentes que gairebé era preferible passar gana. Pensava que la mà em cauria quan vaig haver de treure’m el guant per pelar l’ou. Feia una setmana que els Marshall havien tingut la sort de perdre la sensibilitat dels dits, però jo encara sentia el fred a tot el cos.

Amb l’estómac menys buit i el risc d’hipotèrmia més lluny, ens vam disposar a gaudir de l’única activitat que ens alegrava els dies com aquell. No us penseu que sempre ho passàvem així de malament, però, durant el darrer mes, el nostre viatge havia estat bastant èpic, per no dir una tortura. Vaig encendre el portàtil i vam veure unes quantes sèries. En Stu, que normalment defugia qualsevol responsabilitat, era l’encarregat d’aguantar l’ordinador sobre la panxa i posar play i pausa, però no se’ns escapava que ho feia per aprofitar-se de l’escalfor que desprenia la bateria.

—Un altre capítol? —vaig proposar, sabent quina seria la resposta.

Sempre en vèiem tres. Havíem de llevar-nos abans que sortís el sol, però no volíem acceptar que el millor moment de la nostra quotidianitat s’acabés tan aviat. Després del tercer capítol, apagava l’ordinador, me’l posava al sac per guanyar uns graus de temperatura, o perquè no es congelés en plena nit, i dormíem.

A les tres o a les quatre em vaig despertar, però vaig trigar una estona a saber on coi era. Cada nit em llevava, no podia continuar dormint amb la bufeta tan plena: sempre queia en l’error de beure massa aigua quan acabàvem de pedalar. Després d’assumir que no hi havia alternativa, vaig sortir del sac i em vaig posar a tremolar a l’acte. Vaig córrer fora del túnel i vaig pixar mentre comptava les estrelles d’Orió. Abans de ficar-me al sac de nou, vaig fer uns quants salts i unes flexions per entrar en calentor i que s’escalfés abans.

De vegades em costava adormir-me perquè no podia parar d’estremir-me. Llavors calculava els dies que ens quedaven per sortir d’aquell infern gèlid. Una funcionària ens havia assegurat que al sud de Lanzhou començaria a millorar el clima, però encara érem a uns 1.600 quilòmetres d’allà, és a dir, almenys dues setmanes. Després pensava si seria a temps per a la meva cita amb la Cris a Hanoi i en les ganes que tenia d’estar amb ella al llit king size d’un hotel del tròpic. I també en el moment exacte en què arribaria a la plaça de Catalunya de Barcelona, al cap d’un any, i em retrobaria amb la meva família i els meus amics, si tot anava bé.

I recordava sovint el dia que vaig marxar de casa, una memòria borrosa, com pertanyent a una altra persona. Sabia que aquella persona era jo, el mateix paio, no és que m’hagués trobat a mi mateix ni cap d’aquestes merdes, però, igualment, el record em semblava molt distant. Llavors tornava encara més enrere, recorria a la inversa totes les carreteres, tots els revolts i totes les bifurcacions, m’aturava a cada intersecció i intentava imaginar amb què m’hauria topat si hagués triat un altre camí.

I, finalment, ja mig adormit, pensava en en Jack London, en Kerouac, en Krakauer, i en com, en plena adolescència, m’havien inflat el cap les seves novel·les de cavalleries del segle xx. Pensava en el meu primer viatge, als 18 anys, perdent-me per l’Empordà per descobrir la solitud; pensava en la primera vegada que havia pedalat fins a l’Àsia, als 22, jurant-me a la tornada que no faria mai més cap estupidesa semblant; i pensava en tots els altres viatges de rodamón que havia fet fins aleshores, provant d’entendre com havia anat a parar a aquella claveguera gelada del nord-oest de la Xina.

FI DEL PRIMER CAPÍTOL. NOMÉS TE’N QUEDEN 14 PER COMPLETAR LA VOLTA AL MÓN AMB BICI!

“Rodamón: una volta al món amb bici”, la novel·la completa: